En aquest article d'opinió crític, vull exposar una idea essencial, que ja he esmentat en anteriors ocasions i que ara aprofito per denunciar de nou en ocasió de la nova actualització anual del Salari Mínim Interprofessional, SMI d'ara endavant.
Treballem en un mercat laboral que solament pot garantir al treballador un Salari Mínim de 648,60 € i hem d'avaluar què nivell de vida garanteix aquest salari al treballador i especialment analitzar l'argument "no es pot més".
És cert que la majoria dels treballadors s'acullen al nivell salarial del seu Conveni Col·lectiu i cobren més del SMI, (encara que no gaire més). El Salari Mínim Interprofessional condiciona els nivells salarials recollits en els Convenis Col·lectius que marquen els mínims professionals segons el sector econòmic i la categoria professional del treballador, és a dir, si el SMI anés de 900 €, cap Conveni recolliria un salari menor. A més, el SMI incideix en altres situacions de la vida del treballador, per exemple marca el límit dels embargaments (salari mínim inembargable) o les quantitats de les quals es responsabilitza FOGASA en cas d'insolvència empresarial.
Per tot això, la importància del SMI és essencial en el benestar del treballador, i en aquest article anem a analitzar aquestes idees des d'un punt de vista crític.
El pes dels drets fonamentals
Tothom coneix l'existència del dret al treball i a una remuneració suficient per satisfer les necessitats pròpies i les de la família. Hem de preguntar-nos quin és la importància dels drets fonamentals que ens estan garantits constitucionalment, i si aquests són realment efectius i tangibles en la vida del treballador.
El dret a un treball i una retribució digna és una qüestió de benestar social. No és per ventura l'objectiu primordial d'un Govern democràtic? Per aquest motiu el citat dret es recull en textos de rang tan important com la Carta Social Europea, la Constitució Espanyola i la Declaració Universal de Drets Humans.
Hem de preguntar-nos com es tradueix en nombres "la remuneració digna". El primer pas és determinar quin és el salari mitjà dels espanyols, no tenim àdhuc dades de 2014, però en 2013 va ser d'1.869,10 € bruts mensuals (14 pagues). Tenint en compte que el Comitè Europeu de Drets Socials exigeix que el SMI hauria d'equivaler al 60% del salari mitjà espanyol, el resultat és un Salari Mínim d'1.121,46 €.
En aquest tipus de processos en els quals el Govern s'ajunta amb els Agents socials i la Patronal, els grans perdedors són els Sindicats majoritaris, les "exigències dels quals" apareixen en els periòdics, però que finalment sempre queden en res. Exigeixen ara un SMI de 725 € per 2016, i de 800 € per 2017, no obstant això, -a pesar que el Govern es passa constantment les seves exigències per l'arc del triomf-, no se'ls ha ocorregut interposar una demanda contra el Reial decret d'actualització del SMI per vulnerar els drets fonamentals dels treballadors a qui diuen representar.
No és utopia, són drets fonamentals vulnerats. Cada any que passa estem destruint un tros del famós principi de la Declaració de Filadèlfia de 1944 "el treball no és una mercaderia". El treball no és una mercaderia i no pot rebaixar els estàndards de qualitat i benestar encara que això fos favorable per a la situació macroeconòmica.
Els treballadors no tenen interès a "sobreviure", tenen interès a "viure bé", en condicions de benestar, amb la cobertura mínima garantida (transport, vestit, alimentació, habitatge, subministraments, educació, etc). Al gaudi de les llibertats mínimes cal tirar-li bitllets, sense diners, aquestes llibertats no es poden gaudir, i per tant, el benestar no existeix en aquests casos.
L'argument de "no es pot més"
Fins que punt a les empreses i als governs els interessa que existeixin treballadors pobres? Henry Ford, considerat un dels promotors de la classe mitjana americana, per la fabricació del seu model d'automòbil Ford T, que estava a l'abast de la majoria d'americans, va dir que milloraria els salaris dels seus treballadors perquè poguessin comprar els vehicles que fabricaven.
En canvi, la situació no podia ser més diferent ara. A causa de la globalització, que permet fàcilment les comunicacions i el transport de mercaderies, la mà d'obra actual competeix a nivell mundial, la qual cosa abarateix el seu cost.
Això comporta l'existència de treballadors retribuïts que es troben en la pobresa o exclusió social, que finalment es converteix en un 20% de la població que no consumeix perquè no té. Haurà de llavors el Govern destinar els recursos que actualment no destina, al fet que aquesta cinquena part de la població aconsegueixi sortir del llindar de pobresa, reinserir-se al mercat laboral i reactivar l'economia.
En aquest sentit, hi ha molts aspectes reprotxables al Govern, començant a tapar el desguàs per on s'escapa els diners: la corrupció, el frau i l'enginyeria fiscal de les multinacionals i el malbaratament públic en obres faraòniques sense ocupació ni benefici. Un malgasto de recursos econòmics que podrien servir per millorar alguns aspectes essencials amb incidència en l'economia, com la inversió en Cooperació i Desenvolupament (494M€ per 2014, acumulant una caiguda del 70% en els últims 5 anys), potenciar els sectors econòmics en el sentit de millorar el producte o servei i donar-li sortida, o a millorar el sistema d'inserció laboral i els cursos de formació que segons les informacions aparegudes, són un autèntic fiasco.
CSIF CORREOS TARRAGONA, EL REFERENT INFORMATIU
